Search
  • Roc Burgstaller

TURKMENISTAN



Moneda: Manat

1€= 4 manats

Preu Diesel: 30 cèntims d’Euro/Lt.

Es pot pagar en $ a la majoria d’establiments

Entrem a Turkmenistan per la ciutat de Bajgiran, estem un parell d’hores fent els tràmits. Els nois joves militars ens van manant el què hem de fer, però amb un to suau. Les dones que estàn passant productes d’una banda a l’altra de la frontera, unes 15 dones, no tenen tanta sort, les escridassen i alguna comença a plorar. Se les nota cansades, però finalment se’n surten, van al davant nostre, així que som testimonis de la diferència amb el tracte.

La foto del president i dictador del país, Saparmyrat Niyazov, està enmarcada i col.locada en tots els despatxos on ens fan entrar. Al despatx on està escrit “veterinari”, el president està fotografiat amb bata blanca, com si tingués la carrera de medicina.

Fan passar a l’Enric per 5 sales diferents:

1.Itinerari i gps (ens col.loquen un dispositiu per controlar la nostra posició dins el país) 1$ propina + cigarret. No col.loquem el dispositiu en tot el viatge.

2. Fer el document de registre del vehicle al país que entrem. 1$ propina

3. Veterinari: en teoria havia de fer un “exàmen” per assegurar-se que no entrem malalts al país, però a la pràctica fan un te i 1 cigarret cadascú. 5$ propina

4. Banc: 130$ de tasses per entrar el vehicle

5. Registrament físic del vehicle. Aquí ja no teniem propina per donar i ho van entendre :-))




Costos aduana

Sol.licitar visats: 10$/persona

Visat: 45$/persona

Taxes d’immigracioó (pagades a l’aduana): 16$

Tasses entrada del vehicle: 130€

Propines: 7$ + algún cigarret

Coïncidim amb uns participants de la Mongol Rallye que curiosament no saluden, mira que estàvem contents de poder xerrar amb algún extranger… però tenim molta sort de conéixer el Xevi, de Terrassa, que estava renovant el visat de Turkmenistan per qüestions de feina. Ens posem a xerrar amb ell i li preguntem tots els dubtes que tenim. No sé si és casual, però el Xevi fa exactament la feina que feia el pare de l’Enric: ingenier i supervisor d’instal.lacions de maquinària per fer maons. Així que comencem a trobar unions. El Xevi ha d’anar a Asgabat, igual que nosaltres i el fem pujar a la furgoneta.



Ja hem llegit que el país està governat per un dictador i que hi ha lleis tan estúpides com la prohibició dels cotxes de color negre, d’escoltar música amb volum alt dins del cotxe, de fumar en públic, l’obligació de tenir el cotxe net (sota pena de multa), toc de queda a les 23:00 a tots el locals públics. Donem fe de què totes aquestes lleis estàn en vigència.

De la frontera a Asgabat (ciutat de l’amor, en àrab) hi han 20 minuts per una carretera molt ben asfaltada. Aquesta ciutat es va construïr de nou després del terratrèmol de 1948 on van morir 110.000 persones. El finançament en la seva reconstrucció ha estat gràcies als ingressos del gas i del petroli. L’entrada a la ciutat és majestuosa, impoluta, superba, impressionant!!! La netedat, l’ordre i el marbre blanc s’apoderen dels edificis, fins i tot a les parades d’autobús.





Venint d’Iran, el xoc és potent! La majoria d’edificis són públics, no hi ha gent als carrers, sembla una ciutat fantasma, però els pocs que circulen ens piten i ens saluden, tots es tronxen quan ens veuen, portem la furgoneta súper bruta, pintada només d’un lateral -que esperem acabar- i amb les bicis al davant, som com uns extraterrestres. Aproximadament a cada 50 mts hi ha una parella de polícies, per sort no els hi dóna temps a parar-nos, passem per davant de molts polícies i la majoria es queden amb la boca oberta (literalment) quan ens veuen (tampoc n’hi ha per tant!!). La calor és insuportable i busquem desesparadament un lloc amb aire acondicionat i wifi. Amb l’urgència, aparquem la furgoneta davant l’hotel més luxós que veiem, segur que ens fan fora, però necessitem aire acondicionat, ens estem desfent…




Demanem per dinar i ens indiquen la piscina, no ens ho creiem!! estem caminant per la vora d’una pisicina impressionant (amb cascada inclosa) i ens sembla que ens podrem banyar sense registrar-nos a l’hotel; per si un cas, anem ràpidament a buscar els banyadors, no sigui un miratge. Finalment, ens podem banyar, i tots junts, ens sembla fantàstic.



Al cap d’unes hores marxem de l’hote i busquem un aparcament per poder passar la nit.

Coneixem una parella amb un nen petit que viuen a la ciutat i ens acompanyen a sopar en un restaurant proper. Els 2 tenen un anglès molt fluïd, han estudiat a l’extranger i acaben de tornar de Barcelona. Se’ls veu molt orgullosos de viure a Asgabat. Nosaltres acabem d’arribar, i encara no ens atrevim a preguntar si estàn contents amb el règim del seu país, si es senten oprimits o bé si aquesta “seguretat” els fa sentir orgullosos. Voldriem saber si veuen la desigualtat que nosaltres estem veient amb el país veí del que venim, l’Iran, i també en el seu propi país. Ens assebentem que a tot el país l’electricitat i l’aigua són gratuïtes, així com 120 lts. de benzina al mes.



Quan tornem de sopar i entrem a la furgoneta, estem a 36ºC, i decidim tornar a l’hotel i quedar-nos a dormir. Ens anirà molt bé poder-nos refrescar a la piscina l’endemà. Podem pagar amb Euros, i no ens ho pensem 2 vegades.

L’endemà ens passem tot el matí a la piscina fent temps perquè baixi la temperatura i poder anar fins al cràter de gas de Darvaza, a uns 250 Kms. des d’Asgabat. L’Enric aconsegueix aparcar la furgoneta al parking subterrani de l’hotel i aprofita per netejar-la i fer amistat amb un dels guardes. Ell li explica que l’hotel és del president i que hi convida els seus hostes: Angela Merkel, Mariano Rajoy… quina troup!! Ara entenem perquè l’hotel estava gairebé buit.

Quan sortim d’Asgabat, l’Enric fa una infracció que va resultar ser majúscula. Va entrar en contra direcció a la zona peatonal del palau del president; els policies que hi havien a la vora es van posar a cridar molt fort. Ens van fer parar i estaven súper enfurismats. Nosaltres mig reiem per sota el nas. Ells, al no parlar anglès, i nosaltres tampoc rus, es van donar per vençuts i ens van deixar marxar, havent fet fotos de la nostra matrícula, passaport, etc… Així doncs, la marxa d’Asgabat va ser èpica.

Sortim sobre les 15:00 per anar cap al cràter de Darvaza, també anomenat “porta de l’infern”. Aquest cràter artificial és el resultat de l’exploració de gas en l’era soviètica dels anys 50. La calor és extrema, més de 40ºC. Aquesta és la jornada en la que hem passat més calor. Sort en tenim d’un pot d’spray que hem omplert d’aigua i ens podem anar refrescant.



Ens hem estat informat, i sembla que haurem d’agafar un 4x4 d’algú autòcton que ens portarà fins al cràter i ens extorsionarà fins on pugui. Però l’Enric vol probar d’arribar-hi. L’animem, amb el cor un mica encongit per si ens quedem clavats enmig del desert prop de 40ºC. No coneixem el camí i sabem del cert que hi haurà sorra del desert. Tenim un track fet i confiem plenament amb el nostre conductor, així que agafem el camí sorrós que ens portarà fins al cràter. La furgoneta s’omple de sorra (que entra pel terra i les portes) només agafar el primer tram, i cauen la majoria de “catxarros” que portem a l’únic prestatge de la furgoneta. L’Enric està súper concentrat, hi ha bastants trams de sorra, alguns amb pujades, altres amb baixades, uns 8 Kms. fins arribar al cràter. Donem 2 cops molt forts al xàsis, però l’Enric no s’atura, tots estem en silenci. Cada tram de sorra és un pas més, però no sabem ben bé com, arribem!!!



Hi ha 3 cotxes de la Mongol Rallye que també han arribat. Ens saludem i parlem amb tots ells. Aquest destí era com una mena de “checkpoint”, i l’hem assolit!! El cràter ens impressiona molt més quan es fa de nit i el foc s’il.lumina variablement, depenent del vent. Ens vam espantar quan el Roc i l’Enric van passar per un costat del cràter on el vent els tirava el gas i es van posar a cridar per l’alta temperatura. Va ser un ensurt només.El gas provocava uns remolins petits de vent (uns mini tornados). Nosaltres vam dormir lluny del cràter, tot i així es notava molt l’escalfor. Vam muntar la tenda de campanya pel Roc però la vam haver de plegar per la calor que feia.







Al matí següent ens vam enterar que alguns cotxes de la Monglol Rallye s’havien quedat atrapats al camí, i els havia remolcat i extorsionat la “mafia” local, però finalment van arribar. Ara nosaltres havíem de tornar, vam sortir sobre les 07:30, perquè no ens atrapés la calor. L’Enric va conduïr amb la mateixa tècnica del dia anterior però hi va afegir art, vam arribar sense cap incident. Vam parar al primer lloc on vam trobar algú autòcton, i van convidar a l’Enric a Vodka, la millor cel.lebració pel millor conductor!!



Al cap de poc de sortir de Darvaza, la carretera comença a ser infernal. Ens parem perquè veiem un cotxe de la Mongol Rallye parat, estàn ajudant a una família autòctona que té problemes a la roda, la inflem, però el pitorro de l’aire està trencat i s’escapa l’aire. Provem de posar la seva roda de recanvi però hi ha un bon cop a la llanta que no deixa inflar bé la roda. Finalment aconseguim amb cops de martell posar bé la roda i que provisionalment pugui anar tirant. Ens regalen fruita, aigüa fresca i empanades de carn i una ampolla de vodka per l’Enric, el què necessitàvem.



La carretera està asfaltada a “l’africana”, molts forats que ens apallissen el xàsis i amortizers, i l’asfalt menjat de forma irregular durant 260 Kms. Dos cotxes alhora no poden passar, perquè s’ha d’anar esquivant els forats cada 2 segons. Tardem 8 hores per fer els 260 Kms.



Després descobrirem que les bones carreteres s’han acabat a Turkmenistan, excepte Asgabat, és clar.

Dormim a Kunya-Urgench en un pàrking d’un B&B que l’estàn remodelant, ens deixen dutxar, ho necessitem després de la pallissa del cràter de Darvaza i les 8 hores de carretera i calor infernal. Coïncidim amb una parella d’holandesos que fan una ruta molt semblant a la nostra i ens agradaria entablar conversa però necessitem fer “pit stop”, netejar la furgoneta de tota la pols que ha entrat i posar totes les coses que han caigut i que estàn pel terra tirades. Quan ens posem a sopar són gairebé les 23:00 i l’Enric està cansadíssim. Gairebé no tenim esma ni per menjar. Aquesta nit aconseguim col.locar de forma provisional les mosquiteres que portàvem i finalment podem dormir amb les finestres obertes. Com agraïment als del B&B els hi regalem el ventilador petit que no hem utilitzat.




L’endemà continuem a Kunya-Urgench i tenim ganes d’anar a algún Bazar. Aquí les dones van guapíssimes vestides, amb vestits llargs fins als peus de colors estridents i estampats estil asiàtic. Les que porten vestit vermell són les que estàn estudiant, i les que porten mocador al cap, són les que estàn casades. Ens agrada molt veure dones que estàn contentes de què els hi fem fotos, inclús fan postureig. Se les veu alegres, i tenen un físic mig asiàtic que les fa molt guapes. El mercat de Kunya-Urgench hi trobem de tot, artesania poca, però podem comprar algún vestit típic i mocador pel cap. Hi ha bastantes parades de cordes i passamaneria autòctona. També comprem una galleda amb tapa, que ens farà de galleda de la brossa, ens vam deixar la que portàvem a Iran.






Tot i la dictadura que regna a Turkmenistan, hem trobat un país de gent molt feliç, pensem que el fet de no tenir el pes de la religió que tenen a Iran, els allibera, sobretot a la dona, que potser és el canvi més evident amb l’Iran. El nostre pas pel país ha estat molt ràpid, 4 dies. Teníem el visat per cinc dies, i tampoc ens podem desviar del nostre trajecte. Ens agradaria poder indagar més en aquest país tant difícil d’entrar, ens sentim molt afortunats de poder conéixer-lo una mica i marxem amb molt bones sensacions de Turkmenistan.

353 views0 comments
  • SPOT15_SavedBy_logo_TM_white
  • YouTube - Círculo Negro
  • Instagram - vivacadventure

© 2019 by VIVAC