Search
  • Roc Burgstaller

IRAN

1€= 88.000 Rials ó 8.800 Tomans

55 Lts. Diesel= 300.000 Rials





Entrem a Iran per la frontera de Dogubayazit (Turquía)-Bazargan (Iran). Després de sellar-nos el passaport de sortida de Turquía, ens obren la barrera per entrar a la frontera d’Iran. Ens rep un Sr. molt amable i ens diu “welcome to Iran”, ens demana els passaports i el carnet du passage. Sembla que ens ajudaràn a fer tots els tràmits i ens deixem portar, però no sabem que han passat els nostres passaports per davant de tota la cua. A canvi ens demanen 30€ i en paguem 25€ . Ara ja ho sabem, i esperem no ens torni a passar. Tot ha anat molt ràpid, però ara, reflexionant, penso que ho hauríem pogut deduïr des del principi.

A la frontera d’Iran ens trobem uns participants suïssos de la Mongol Rally, van els segons, els hi diem que aquesta cursa ha estat una de les nostres inspiracions des del principi i els hi desitgem sort en l’aventura.





Aprofitem per fer el canvi de moneda al mercat negre, a la mateixa frontera, i canviem 250€ i ens donen 22 milions de Rials. Ens sentim rics!!! Els bitllets no ens hi caben a les carteres i els hem de repartir com podem.

La calor ens torna a asfixiar només entrar a Iran, hi han uns 34ºC i totes les dones tapadíssimes, mocador al cap i no ensenyen cames ni braços. Jo també em poso el mocador, i la calor s’apodera de mi. Tothom ens saluda somrient.

Estem molt cansats i busquem un lloc prop de Maku per passar la nit, trobem una espècie de càmping i ens tracten com reis, ens regalen aigüa fresca i bosses de patates. També ens conviden a l’estada i no paguem el càmping.



La conducció a Iran és molt “hardcore”, a l’autopista els cotxes fan marxa enrera, algún va en direcció contrària, els camions van rapidíssimament gairebé fregant-nos i els adelantaments es porten al límit. Per sort, la nostra furgoneta no córrer gens i el màxim que agafem són 80 Kms./h.

Volem arribar al poble de Kandovan (Sud de Tabriz), hem vist per Internet que hi ha cases a les roques, tipus a la Capadocia, però per arribar tenim 6 hores des de Maku. No tenim tracks baixats i anem amb mapa però hi ha moltes indicacions que només estàn escrites en àrab i ens liem molt.

Finalment, busquem un lloc per conectar-nos a Internet i fer els tracks de la primer part d’Iràn.

Arribem cap a quarts de 8 a Kandovan, la millor hora per la calor. Sortosament ha valgut la pena el trajecte d’avui per arribar a aquest poble de cases construïdes dins les roques. El poble és màgic, llàstima que l’entrada dona una sensació de poble turístic que després es dilueix, però només trobem 3 turistes. La gent viu en coves escarpades dins la muntanya, la netedat i austeritat ens fan sentir molt còmodes. Demanem per poder dormir en una de les habitacions dins les roques, i paguem 10€, amb sopar inclòs. L’habitació que ens ofereixen és austera, però té nevera, cuina i dutxa. Bravo!! aprofitarem per fer dutxes, que ens convé molt. El terra és format de patchwork d’alfombres, les parets blanques de “gotelé” de guix. A dins la temperatura és molt fresca. Dormim amb els nostres sacs de dormir sobre les alfombres, no hi ha mosquits, i passem una de les nits més màgiques del viatge, fins ara…




El Roc ha tingut una petita crisis de mal darrera l’orella provocada per la picadura de l’abella. Ràpidament ens porten un ungüent de llimona i no sé què més i li donem un ibuprofè. Truquem al Santitan i la Rosa i ens comenten que el verí de l’abella es va extenent i que hauriem de fer-li massatges suaus a la zona afectada. Ens quedem molt més tranquils.

Val molt la pena l’artesania que ofereixen en aquest poble, sobretot les peces d’hivern fetes amb pèl de camell. Els preus són molt econòmics i aprofitem per fer les primeres compres del viatge.

Portem 2 dies a Iràn i anem molt endarrerits de Kms., avui ens tocaràn uns 400 Kms. “del tirón” per poder avançar. Agafem l’autopista A01 des de Tabriz, passant per Zanjan. Al veure que som turistes, ens deixen passar gratis a tots els peatges, “tourist free” ens diuen rient. L’autopista és espectacular, una de les més boniques que hem fet, durant ben bé 20 Kms. el color de les muntanyes es tenyeix dels diferents minerals que la formen i es creen uns colors als quals quedem rendits. L’estat de l’autopista és molt bo i la nostra càmera no para de disparar a tort i a dret. La calor però, es dispara, i ens col.loquem a 36ºC .El paisatge s’ho val!!!

Volem dormir en algún poble tranquil i fer unes truites a la francesa, però al poble on parem és tant petit, que som l’atracció del dia. Acabem de treure la taula i els tamborets quan ens apareix un cotxe amb tota la família a dins i ens diuen que allà no estarem còmodes, ens conviden a casa seva i ens diuen que no podem refusar l’oferta, que ja som els seus convidats. Acceptem de bon grat -tot i que ens venien molt de gust les truites- ja que l’hospitalitat dels iranians és molt desbordant. És una casa amb garaig a la planta baixa i la primera planta de 200m2, és molt espaiosa, de mobiliari només hi ha un gran sofà, la resta està tot ple d’alfombres i coixins baixos a les parets per apoiar l’esquena. Una de les noies de la família és mestre d’anglès, i ens passem tot el sopar parlant. Estàn molt interessats en venir a viure a Europa, però els expliquem que no és tant fàcil, i els diem que potser és més interessant poder canviar les coses dins del país. Ens pregunten com estàn els camps de refugiats perquè es plantegen demanar asil, però els expliquem que no és bona idea i els expliquem el què està passant amb els refugiats a Europa. Ens demanen el nostre contacte, i la noia amb la que parlem, ens diu que ella no té adreça electrònica ni Instagram, però sí el seu marit, no podem contactar directament amb ella, ha de ser a través del marit. Ens donem compte del poc accés que té la dona a la informació, també quan parlem de la nostra ruta, tenen molta desconeixença dels seus païssos veïns, els quals visitarem.

A la casa hi conviu tota la família: 6 adults i 3 nens, i l’àvia de la família està estirada al terra, té 72 anys i té càncer, tothom està molt pendent d’ella. El Roc i la Bruna ràpidament es fan amics amb els nens de la família. Ens insisteixen moltíssim perquè ens quedem a dormir però necessitem dormir a la nostra furgoneta, així l’endemà fem tirada de Kms. mentre els nens dormen. Refusem la invitació de dormir, i no ho entenen gens, no paren d’insisitir, però necessitem continuar la ruta.

Després d’aconseguir dormir a la nostra furgoneta, ens encaminem cap a Karaj, des d’on volem fer una carretera de port de muntanya que creiem és magnífica.



Ahir vam netejar el filtro de l’aire de la furgoneta, i ara va tan fina! Podem agafar els 100Kms./h. Així doncs, no perdem el temps, i abans que es torni a embrutar el filtre, gas!

Necessitem un mecànic i soldador per poder penjar les bicicletes al davant de la furgoneta, així tindrem més espai a la baca, que és on estàn ara col.locades i ens costa molt pujar-lesl i baixar-les. Ja fa dies que estem mirant si en veiem un pels pobles on passem i Bingo!! creiem que l’hem trobat, estàn encantats d’ajudar-nos, s’hi posen de seguida, l’Enric els hi ensenya els dibuixos del què necessitem, ens entenen a la primera. Deixen la feina que estaven fent i comencen a soldar una estructura al xàsis de davant de la furgoneta. Les volem tenir a davant perquè si les possem a darrera no podriem obrir les portes amb facilitat. Fan una súper bona feina, quina llàstima que a Europa no poguem portar les bicis a davant perquè és molt pràctic. Mentres l’Enric està ajudant als mecànics aprofitem per fer un te amb el propietari del taller. Una hora més tard ja tenim la feina feta, preguntem quan costa el nou portabicicletes i s’ofenen, no volen cobrar-nos res!! A canvi els hi regalem un ventilador que no hem arribat a fer servir en tot el viatge.



Ens encaminem cap al port de muntanya que dóna a Chalus, a la costa tocant amb el Mar Caspi. La carretera s’enfila fins a 2500 mts. i el trànsit és boig, els cotxes sembla que vagin de rally. Dormim al costat d’un riu a aprofitem per pintar una part de la furgoneta.



Al dia següent continuem el port de Chalus, i parem a menjar en un restaurant, on una clienta iranesa i el seu marit ens conviden a sopar i passar la nit a casa seva. Acceptem l’oferta encantats, necessitem refrescar-nos, fa moltíssima calor. Ens han escrit l’adreça amb persa i amb anglès però ens costa bastant trobar-ho, ja que els noms dels carrers i números estàn escrits en farsi. Finalment trobem una ànima caritativa que ens hi acompanya. És una urbanització d’estiueig i la Tata i el Yusef ens reben encantats. La Tata ja no porta el mocador, i va amb pantaló curt i samarreta de tirants!! Quina sorpresa! La casa és totalment europea i molt neta.

Fa dies que busquem wifi i no en trobem en lloc. Necesitem una tarjeta de dades. Li comentem a la Tata i s’oferiex a acompanyar a l’Enric i el Roc a buscar-ne una.

Arriben a una botiga de telefonia i els comenten que els mòbils tenen un còdig de registre IMAE i que està prohibit que un mòbil europeu tingui dades. Ens diuen que hem d’anar amb algú per intentar canviar el registre del nostre mòbil.

Anem a un local en un carreronet fosc en un primer pis. El Roc està flipant, un noi comença a potinejar el mòbil i amb un ordinador autoritza el nostre IMAE a estar registrat a Iran. Ara només hem de comprar una tarjeta i ja està!!! comprem una de 20GB.



Una vegada tenim dades intentem obrir el nostre bloc VIVAC però resulta que està capat a Iran!

A l’endemà anem a un altre pirata que ens instal·la una aplicació VPN al mòbil i a l’ordinador per poder obrir els proxis i tenir accés a totes les webs. Què trist que tot això ens sona molt, durant l’1 d’octubre també vam estar fent aquests tripijocs a casa nostra per la guerra virtual de l’estat Español.

Ens hem donat compte que al tenir el registre IMAE a Iran l’Iphone a canviat de configuració i no podem compartir internet, ells tenen prohibit compartir-lo. El pirata també canvia la configuració i ara ja podem compartir dades per tots els nostres aparells.

Ens posem a sopar molt tard amb tota la història del mòbil. Ens ofereixen vi i vodka i el sopar consta d’arròs amb pinxos de pollastre. Ens passem hores parlant amb la Tata, ja que el Yusef només parla alemany. La Tata ens explica com d’oprimida està la dona a Iran, i parlem de la guerra Irak-Iran i del Mulam acutal a l’Iran.



Ens quedem a dormir i en ben esmorzat volem marxar ràpidament per la calor i la humitat de la zona, conduïm cap a l’est però cap a pobles d’interior per buscar la fresca.

Parem en un poblet i tornem a ser l’atracció, ens regalen pa, aigüa i fruita. I es fan moltes fotos amb nosaltres.

207 views0 comments
  • SPOT15_SavedBy_logo_TM_white
  • YouTube - Círculo Negro
  • Instagram - vivacadventure

© 2019 by VIVAC